Pensava que potser era cosa del gener, però aquest febrer
també m’està costant. Alhora, tinc la
sensació que aquest lloc m’ofereix detalls molt especials i que prendre’ls o no
és absolutament cosa meva. Potser Brockwood és una sopa de persones d’orígens i
interessos ben diversos que trobem aquí una raó de ser. Però quan em sembla que
els motius per seguir aquí són poc importants, què fa que encara hi sigui?
Vaig venir a Brockwood a observar una alternativa educativa de
secundària. Sona fàcil? Gens ni mica.
Ara em qüestiono per què acceptem les escoles tal i com són,
per què creiem en la transmissió de coneixement, per què seguim classificant
continguts i assignatures, per què fem
exàmens... En definitiva: Per què perpetuem el sistema?
Potser ja ens agrada. Sembla que ja ens està bé que algú ens
examini i ens indiqui a què podem aspirar a la vida. Que ja ens agrada que les
coses siguin barates gràcies a les condicions infrahumanes dels treballadors i
les conseqüències tòxiques pel planeta. Que ja ens agrada anar cada dia a una merda
de feina pensant en què farem el finde que ve.
Tanmateix, aquí he tingut la sensació que una altra manera
de fer és possible. Cal molt de silenci, però molt. Tant, que deixes de pensar que
ets imprescindible, o que ets important. Intentes observar què et passa pel cap
cada cop que comences a tenir un pensament, una idea, un prejudici. (Quan te n’adones
que tu ets la font de tots els teus problemes... Que fàcil era buscar culpables
a fora, eh!)
Si voleu jugar amb mi, ara sóc dins d’un exercici molt
interessant: Trobar les diferències entre qui em penso que sóc i qui sóc
realment. He dit interessant, que no vol dir fàcil.
