Una experiència diferent de l’educació secundària

El motiu que em va fer venir a Brockwood va ser l’interès per una educació secundària diferent. És important reconèixer que a nivell acadèmic Brockwood és en certa manera similar a l’escola catalana que conec, però justament això és un tema de crítica i debat constant.

Els alumnes que vénen a viure aquí ho fan per diferents motius en diferents moments de la seva vida i amb diferents expectatives. Molts d’ells pensen en anar a la universitat i això sovint comporta uns exàmens anomenats “A-levels”, és a dir, una selectivitat una mica diferent, però no gaire. Aquests alumnes tenen la pressió de “qui sóc si no tinc títols acadèmics”.

N’hi ha molts d’altres, però, que per sort encara no són víctimes d’aquest sistema. Alguns pensen en camins en què un títol universitari no els farà cap diferència. N’hi ha que vénen a Brockwood a passar un any sabàtic, escapant de l’olla pressió del sistema educatiu de què eren víctimes. N’hi ha que no han anat mai a cap escola i han pensat que Brockwood era la manera menys perillosa de passar els A-levels i seguir sent persones.

Tota aquesta diversitat d’intencions, orígens, experiències, llengües i gustos fa d’aquest lloc una escola ben especial. Poden cursar el que vulguin i simplement s’intenta que s’hi comprometin. Els que volen passar un A-level fan aquella assignatura específicament per preparar l’examen, una mica com les assignatures del nostre batxillerat. Però, per sort, també hi ha l’altra manera de veure les assignatures: estudiar pel plaer d’aprendre.

Però hi ha tres assignatures obligatòries:

- Fer esport (Dos cops per setmana, a escollir entre: futbol, bàsquet, frisbi, córrer per camí, córrer pel bosc, caminar, bici, txi-kung, natació, escalada, vòlei, bàdminton. A partir del gener oferim rugbi i lindy-hop)

- Cura de la terra (Un cop per setmana, entenent que el coneixement del medi és indispensable per entendre qui som i com l’utilitzem)

- Hora de qüestionar (Un cop per setmana, a vegades tots junts, a vegades en petits grups, hem indagat coses ben diverses: qui som, d’on venim, on anem; com ens relacionem amb els altres; per què si sabem que només ens toquen dos trossos de pizza hi ha gent que n’agafa cinc; què és el futur i quines expectatives tenim, etc.)

I tota la resta és lliure. Simplement es demana el compromís d’assistir al lloc i hora programats, entenent que si ho han pogut escollir tot, haurien d’estar motivats per participar. Però això no sempre és així, per això es permeten els canvis d’assignatures.

El mínim d’hores d’assistència lectiva crec que ronda les quinze hores per setmana. Entre què poden escollir? Aquest curs tenim (ho escric de memòria, hi ha més opcions): anglès, castellà, ciència i percepció, creació artística, creació literària, dansa, desenvolupament humà, disseny gràfic, estudis globals, fonaments de l’educació, francès, geografia, guitarra, història, ioga, italià, literatura anglesa, matemàtiques, psicologia i/o teoria musical.

I ara, quina escola volem a casa?

Més de cent dies, a casa

Miro enrere i no em reconec. No sé qui era ni què feia, però tampoc m’importa gaire perquè sé qui sóc i què faig ara.

Fa més de cent dies que vaig arribar. Els estava comptant, però quan veia que passaria de cent he vist que la xifra tenia poca importància. Sembla que faci mil anys que sóc aquí; em sento com a casa. Però sense el “com”, perquè Brockwood és ara casa meva. I des de dilluns al vespre els estudiants han anat tirant cap a les seves altres cases i aquesta casa també podrà descansar.

M’he acostumat a moltes coses que m’agraden molt, però que sé que fora d’aquí no són així. Anticipo sinceres disculpes si ens trobem, però no ens acabem de trobar. Potser serà estrany, potser ens incomoda. I no és broma.

M’he acostumat a escoltar, a no contestar preguntes i a no resoldre els problemes dels altres. M’he acostumat a no parlar mentre menjo, a tancar els ulls i gaudir de la barreja de sabors. Fer una sola cosa a la vegada és molt difícil, però ho segueixo intentant. M’he acostumat a no menjar animals ni prendre medicaments; no m’ha fet cap falta. I m’he adonat de moltes més coses que fan poca falta. No em dutxo cada dia, ni cada dos, ni cada tres. M’he acostumat a no posseir gaires coses materials, tinc poca roba i dos parells de botes. He entès que compartir és viure. Però aquest cop sento que ho he entès una mica més que els altres cops que ja ho havia entès.

Potser he entès alguna cosa més. Em sento lliure, sóc feliç i he après moltíssimes coses que em permeten jugar una mica menys al joc dels adults (que al meu parer és molt avorrit).

Abans em preguntava quin era el sentit de la vida i he descobert que en català la mateixa paraula (sentit) em donava la resposta: No vagis a cegues, no callis, no et tapis les orelles, toca i olora. Així he entès el sentit de la vida, però no a nivell teòric, sinó amb tota jo. I si creus en el sisè sentit, l’equilibri, crec que no és possible sense els altres.

A poc a poc i bona lletra.

La revolució va per dins, o no va

Com vull que canviï la societat si no canvio jo? Vull canviar unes idees per adoptar-ne unes altres? Què tal seria viure sense idees? Però en comptes de preguntar-m’ho, simplement ho he de fer. Simplement, ha!

En l’últim diàleg entre mature students hem estat parlant (altre cop) de les imatges, de com ens muntem una pel·lícula sobre el món que percebem i, posteriorment, ens sentim satisfets o decebuts en la mesura que el guió s’hi ajusta. Quan les coses van bé no sembla que hi fem gaire cas –comoditat, – però quan la pel·lícula es torça, busquem culpables. Però ei, que l’autora del guió era jo mateixa! Que fàcil era evitar-ho, eh!

A vegades, però, no em sembla tan fàcil eliminar la imatge. Per exemple, quan em relaciono amb gent, els records crec que m’ajuden a identificar qui conec i qui no. Però, segur? Què vol dir conèixer algú? D’aquí uns dies vindré uns quants dies i farà molts dies que no us veia. Però quan parlem i intercanviem trajectòries, ningú serà la persona que era l’últim cop que ens vam veure. Aleshores qualsevol imatge que pogués tenir emmagatzemada serà substituïda per aquesta nova impressió. Així potser semblarà que us acabi de conèixer, però què faig quan em topo amb algú per primera vegada? Preguntes. Qui ets, d’on surts, què fas, cap on vas... Dóna’m la informació que necessito per crear-me la imatge.

Viure en la incertesa és apassionant.

Experiències de tot tipus, a tota hora

El cap de setmana en aquesta escola és dimarts i dimecres. A mitjans d’octubre es van inventar un cap de setmana llarg per tenir una pausa de cinc dies (dissabte a dimecres), però els mature students ens vam quedar a cuidar la casa. Jo aquest dimarts vaig anar a Londres (gràcies, Sara!) i em vaig patillar una pausa de tres dies. Així que dijous tarda, quan vaig arribar a Brockwood, vaig reviure una sensació que ja havia sentit el dia que tothom tornava del cap de setmana llarg. Què és nou i què és conegut? Aquell dimecres d’octubre era com si arribessin alumnes nous que ja coneixia al meu espai ja conegut. Aquest dijous passat era com si jo fos nova en un lloc on tothom em coneixia. Aquell dimecres vaig acabar caminant fins al poblet més proper per tornar a casa i trobar-m’ho tot a lloc. Però aquest dijous vaig arribar amb el temps just per deixar les coses a l’habitació i submergir-me al diàleg dels dijous a la tarda. Què ens creiem que coneixem? Tot és nou, sempre? Encara que s’assembli a quelcom anterior?

Des de l’última entrada no han parat de passar coses. Aquí i a tot arreu. Durant el cap de setmana llarg aquesta casa que a vegades sembla que no hi cabem ens va oferir tot l’espai que desitgéssim. Quedava algun alumne i algun profe, els mature students treballàvem al matí, però no hi havia classes ni activitats planificades. I què faig quan no hi ha res planejat? En una conversa prou interessant sobre el temps lliure, vam plantejar-nos fins a quin punt ens ocupem la vida per no haver-nos d’enfrontar amb nosaltres mateixos. Què passa si no tinc res a fer? És assumible? I aleshores què?

Tantes i tantes preguntes que no troben resposta i que potser no en tenen. M’estic començant a acostumar a no respondre, potser perquè responent no acabo d’arribar enlloc. Però on vull arribar?

Després d’aquells cinc dies de relax va venir la setmana de tallers, és a dir, més relax. Com que la nostra feina s’oferia entre els tallers a escollir, no em va tocar treballar als matins i vaig poder participar al taller d’aquarel·la i al de retrat. No sé ben bé per què vaig escollir-los, però em van reconnectar amb l’art i em va ser molt gratificant. En general vaig experimentar moltes estones d’observació, de separar-me de les meves pròpies idees i intentar veure de zero el que tingués al davant. Molt, molt, molt esgotador. Però molt, molt, molt més interessant.

Els tallers els oferien antics alumnes, antics profes i coneguts d’algú, i hi havia moltíssimes opcions: cuina, origami, balls de saló, educació de la veu, acrobàcies, casetes d’ocells, art terapèutic, dansa conscient, teatre mut, ioga aeri, transformació d’espais, aviació i simulació aèria, medicina xinesa, jardineria, taller de cinema... I segur que me n’estic deixant algun. I com que no hi havia classe normal, tant els alumnes com els profes i els mature students participàvem barrejats segons els nostres interessos.

I aparco per una altra entrada la resta de coses que us volia explicar, que per avui ja en tenim prou. Espero que sigueu molt feliços i molt conscients del què viviu. Ahir, en una reunió amb els protectors de l’escola, vaig entendre que els dubtes sempre hi seran, però que gràcies a poder qüestionar les coses podem veure per on anem.

Anem a classe, canviem el què?

Imagineu-vos que el primer dia del curs a l’assignatura d’història o ciències socials el professor arribés i comencés així: “Hola, què tal? Com haureu vist, no tenim llibre de text. Per què? Perquè intentarem enfocar l’assignatura d’una manera que a vosaltres us interessi i no com algú altre ha pensat que us ha d’interessar. Així doncs, què us interessa? Per què creieu que us interessa? Si us sembla bé, començarem individualment elaborant una llista de coses que us semblin relacionades amb la història i digueu d’on les heu tret, si les heu vist per internet o hi heu estat en persona. I potser, si hi ha coses comunes, tindrem un punt de partida.”

Així van les classes per aquí. A hores d’ara en una escola estàndard ja deuen haver fet un o dos temes. Potser algun examen i tot. I què deuen haver après realment els alumnes? Quant temps reteníem els continguts en la nostra memòria? No sé per què, tinc la sensació que aquí potser l’aprenentatge va més lent, però em sembla molt més real i profund. Per què...? Com pot ser...? Què passaria si...? No és amb aquestes preguntes que evoluciona el coneixement? Au, nena! Calla una estona, va!

Una pregunta una mica més complicada és... Per què m’importa tot això? Per què em sembla que la societat va mal encaminada? Fa anys i panys que pensadors de totes les branques han arribat a la conclusió que el sistema no acaba de ser massa bo ni just per tothom... I tot i així el perpetuem com si res. Sí, el món necessita un canvi... La terra està massa contaminada... Però deixeu-me que hi reflexioni amb aquesta tassa de l’ikea, made in China, amb un rooibos orgànic de Sud Àfrica que no crec que hagi arribat a Anglaterra en bicicleta.

Creativitat, segon quart de vida

Sí, ja en van 26 i realment em sento començant una nova etapa. És com si els primers 25 haguessin servit per buscar què volia fer amb la meva vida i ara vingués el “com fer-ho, i fer-ho”. Casualitat o no, la nit abans del meu aniversari se’m van acabar les pàgines de la llibreta que m’ha acompanyat últimament. I en comptes de comprar-me’n una altra, me l’he fet jo! Pel dia 30 hi havia organitzat un taller d’enquadernació de llibres (bookbinding) i després de gairebé nou hores d’esforços i dedicació, estic súper orgullosa del meu nou diari i és súper bonic i preciós i em sento que “me l’he fet jo amb les meves mans el dia que entrava en el meu segon quart de vida”. I tot plegat és molt especial!

Celebrant per celebrar, el dia 29 feia un mes la majoria dels Mature Students som aquí. Així que el 30 al vespre vam anar a un pub a beneir-ho una mica tot! Mitja hora llarga caminant entre camps i boscos sota la lluna, cantant, ballant i en silenci. Van ser unes birres molt xules i molt autèntiques! A quarts de dotze, la tornada va ser especial; mig perduts, mig riallers, mig sincers amb nosaltres mateixos.

Avui em sap greu no explicar gaire res. Tinc moltíssimes coses a compartir, però crec que encara les vull pensar una mica més. I els dos paràgrafs anteriors fa una setmana que volen ser llegits, així que tampoc els volia fer esperar més.

Feliç, gaudint de cada instant

Amb la Sol i la Yawen a Winchester

Com si l’aire es mirés el calendari, va ser passar el 21 de setembre (felicitats, Maghtu!) i començar a fer una raaaaaaasca... Encara fa sol i dimecres va ploure una miqueta, però crec que estic a punt de guardar les sandàlies! Quines sandàlies? Si no en vaig posar, jo, a la maleta! Però com que aquí compartir és viure, fa poc van posar una taula amb tot d’objectes perduts que s’havien anat acumulant i a partir de les cinc de la tarda tothom podia agafar el que volgués! Hi havia de tot, jo em vaig endur un mapa del Regne Unit i Irlanda, un sobre i les sandàlies, que a primer cop d’ull semblen del rotllo aquest de pell marroquí de tires. La sorpresa i casualitat bonica, però, me la vaig endur a l’habitació quan vaig buscava quin número devien ser (perquè em van una mica llargues) i em vaig trobar una inscripció que diu: Isla Vista, California! Exactament on jo vivia aquell hivern del 2013!

Avui ha començat la segona setmana de classes normals. La rutina comença a prendre forma i crec que ho agraeixo, m’ajuda a pensar què vull fer amb el meu temps. Tot i les advertències dels que ja han estat aquí anteriorment, que diuen que al principi a Brockwood ho vols fer tot i t’acabes estressant... Li estic donant una segona oportunitat al francès, principalment perquè la profe, l’Amel, és un encant! També faig ioga i qigong, i dins del meu programa de voluntariat (mature students) tenim conversa filosòfica, els diàlegs, un dia acompanyats per profes i l’altre, sols. Però la filosofia no s’acaba aquí, el més important és Fonaments de l’educació: Un curs que es fa per primera vegada i que pretén tractar les intencions de l’escola i l’educació, la raó de ser de l’ensenyament i l’aprenentatge i el currículum i el significat de les assignatures. Brutal! Ah, i també m’he ficat a la coral, així com per millorar les meves habilitats d’afinació. (Eh, Nasi i Gisi!)

La intensitat de tot plegat fa que alguns vespres vagi cap a l’habitació esgotada mentalment. Potser ha sigut una idea que se m’ha quedat rondant pel cap tot el dia, potser ha sigut un diàleg sense aparent sentit, potser una classe de tres hores de la qual he sortit amb trenta mil preguntes i dubtes, potser simplement com d’afortunada em sento de poder estar aquí de gratis a canvi de fer el dinar alguns matins i jugar a fer de pagesa algun altre dia. Avui quan he cobrat la paga simbòlica que ens donen (40 lliures al mes) he estat a punt de rebutjar-la. Com pot ser que a sobre em paguin per tot això?

L’estiu s’allarga, els núvols s’insinuen

Les catalanes fent pa amb tomàquet i escalivada!

Avui semblava que havia de ploure, però no. Fins ara crec que només ha plogut un dia, sí. El primer dia que vaig treballar a l’hort. Estàvem arrancant ortigues, plantes enfiladisses i altres males herbes i va començar un xirimiri que de tant en tant apretava una mica més, però no tant com per anar a buscar un impermeable. La dessuadora dels taurons em va aixoplugar. Aquell dia va ser graciós perquè de sobte em vaig adonar que portava una estona parlant interiorment amb les plantes que trèiem per deixar créixer els esbarzers. A l’enfiladissa que els ofega li deia que em sabia greu haver d’arrancar-la, que intentés créixer per altres llocs. I de les arrels blanques, les més joves i perilloses, en deia espaguetis. I vinga a sortir espaguetis per tot arreu! Aleshores pensava que si en quatre dies ja parlava amb les plantes, com acabaré d’aquí uns quants mesos més?

Els primers pans de pagès que he fet en la meva vida!

La majoria dels matins, però, he estat a la cuina. És curiós com canvien les mides quan es cuina per unes 120 persones! No parlem ni per grams ni per quilos, sinó que les quantitats es basen en els enormes bols de mig metre de diàmetre que fem servir. A les 9:30 ens trobem, decidim què cuinarem amb la master chef, la Sarai, i ens dividim en tres equips: uns preparen les amanides, uns altres el dinar i un de sol el sopar, que sempre sol ser un puré, una sopa o un estofat. Recordo com em va sorprendre quan vaig venir al març que després d’estar-nos quatre hores currant a fondo, en un quart d’hora desapareix tot! Per sort, quan treballes a la cuina et saltes la cua!

I algun altre matí he treballat als jardins. Personalment és el que menys útil em sembla perquè a la cuina aprenc receptes vegetarianes i a l’hort... De moment intento entendre com funciona! Però els jardins... Tallem la gespa, la recollim... Tallem branques... Arranquem males herbes... Potser la feina sembla més dura, però el ritme és més relaxat i el jardiner jefe, el Mark, ens fa parar per fer un te a mig matí. L’altre dia, quan faltava mitja hora per plegar, ens va fer seure i va començar a explicar-nos coses de disseny de jardins... Que si les mides, els colors, les flors, les olors, les temporades... Tot plegat molt curiós.

Les fotos que teniu per aquí són de l’International Food Festival. Súper xulo! Com un sopar de gala en què tothom ens havíem passat la tarda treballant de valent amb els nostres compatriotes! Molava molt passar per diferents espais de l’escola i trobar-te amb els diferents grups cuinant i parlant entre ells en la seva llengua, alguns fins i tot ambientats amb música del seu país! Va ser un dels moments en què més he notat la interculturalitat que m’envolta. Convisc amb gent de... França, Portugal, Irlanda, Brasil, Líban, Estats Units, Hong Kong, Bèlgica, Rússia, Suïssa, Holanda, l’Índia, Algèria, Alemanya, Equador, Argentina, Espanya, Canadà, Perú, la Xina, Tailàndia... I segur que m’estic deixant orígens.

La taula multicultural. A baix a la dreta, les espanyoles i els pintxos de truita!

I ja per acabar, sí! Vaig mig sobreviure a la setmana sense pantalles! Fàcil perquè només eren cinc dies, era només els nostres dies feiners (de dijous a dilluns) i bé, només m’ho vaig saltar divendres perquè vaig haver de fer un curs de seguretat alimentària on-line, requisit de l’escola... Era graciós passar per la sala d’ordinadors, que té la porta de vidre, i veure-la buida i a les fosques. Ara cada vegada que hi passo hi ha algú! I també va coincidir que dilluns em van posar el cable a l’habitació, així que ara us he escrit des del llit! I bona nit!

Olor de tardor, tornar a començar

Entre prats de gespa verda, camps llaurats i enormes arbres de tons verdosos i ataronjats, fa dotze dies que sóc a Brockwood Park, una escola-internat internacional bastant al marge de la societat. Avui iniciem una mena de repte anomenat “Una setmana sense pantalles”. S’entén? Sense ordinadors, sense tele, sense mòbils... La idea sorgeix d’intentar que ningú s’aïlli amb les noves tecnologies i que els que acabem d’arribar ens endinsem del tot i més a la vida en comunitat. No és obligatori fer-ho, però he pensat que serà interessant provar-ho.

I què hi faig, aquí? Crec que ni jo mateixa ho acabo de saber del tot, però el que sí que us puc explicar és el nostre dia a dia. A les vuit del matí ens trobem pel Morning Meeting, deu minuts de silenci col•lectiu, més de cent persones assegudes en rotllana. Tot seguit esmorzar de buffet a escollir entre... Cinc grans bols de cereals i mueslis, una cosa que sembla un cereal cuinat que en diuen Pourrage, dos o tres pans casolans, mels i melmelades, iogurt, suc de taronja, llets diverses, fruita, fruits secs i tes. Intento variar cada dia, tot i que sovint cau una torrada untada amb una barreja 50% poma i 50% pera que té un gust bastant fort, dolç, boníssim!

A les 8:50 comença la mitja hora de Morning Jobs, moment en què tothom fem de personal de neteja. Les tasques van des d’escombrar i fregar passadissos, aspirar catifes o netejar lavabos fins a reparar bicicletes, regar totes les plantes d’interior i passar un pinzell per les fulles! La majoria es fan en equips de treball, però jo estic sola a la Tea Room, un espai de dos o tres metres quadrats on tenim, a una banda, tasses, una caixa de fusta amb uns dotze tes i infusions diferents, màquines d’aigua bullent i una nevereta, i, a l’altra, una pica, bols amb mel, agave, diferents sucres, una màquina d’aigua freda i escombraries. A mitjans de trimestre canviarem de tasca i jo em volia queixar que no tenia temps de fer la Tea Room sola, però després em vaig assabentar que hi ha una noia que escombra l’escala de cargol de la torre, quatre o cinc pisos d’esglaons estrets i petits!

A dos quarts de deu hi ha l’School Meeting, una mena de reunió que comença passant llista. Ara encara no, però d’aquí poc tothom se sabrà l’ordre i llavors és molt guai perquè es van sentint arreu de la sala els noms de la gent per ordre alfabètic. És una de les coses que més em van agradar quan vaig venir el març passat! Tot seguit vénen els Announcements, moment espontani en què qui té res a dir, explicar, demanar, compartir pot fer-ho sense torn de paraula. El meu primer Announcement va haver de consistir en informar que les tasses del te estaven començant a desaparèixer i que qui se’n trobi una a la seva habitació o abandonada pels espais comuns si us plau la porti a la Rota Room, la sala del rentaplats.

Després fins a dos quarts de dues toca fer feina. Els Mature Students, el grup de 16 joves-adults que treballem mitja jornada a canvi de viure i estudiar aquí de gratis, anem a treballar a l’àrea que ens toqui segons el dia. Jo he escollit tres dies a la cuina, un a l’hort i un als jardins, i alguns diumenges em tocarà fer habitacions al Centre Krishnamurti, una lloc pensat per a retirades espirituals, meditar i estudiar les ensenyances de Krishnamurti, el fundador de l’escola. Al principi em va semblar una mica secta, una mica friqui, però crec que més aviat és un lloc extremadament tranquil; espai i quietud per tot arreu. Tota la comunitat de Brockwood Park tenim, de regal, una retirada espiritual al Centre. Quan m’ho van explicar vaig pensar: “Olé, tres dies d’hotel de luxe a gastos pagats”! Però suposo que durant el curs arribarà un dia que diré: “Ara és el moment del meu Retreat”.

Aquestes dues primeres setmanes els alumnes no estan tenint classe, sinó que han estat fent diferents activitats alhora que coneixien el professorat i l’oferta d’assignatures. Ara ja han triat què volen estudiar aquest curs, una mica com si tot fossin optatives de la uni, i després un equip de profes s’han dedicat a quadrar un horari que s’adeqüés a les preferències dels 80 alumnes; un trencaclosques que demà veurà la llum i que encara està obert a modificacions! Sembla que aquí sí que l’educació se centra en l’alumnat.

A les tardes, entenent tarda a partir de les dues, hi haurà més classes i activitats. Del berenar en diuen Tea Time i el sopar és a les set. A un quart de nou aquests dies hi ha activitats de nit. Que ara recordi hem tingut fogueres, contes, danses del món i reunions diverses, i aquesta setmana hi ha el primer Informal Evening, on qui vulgui podrà actuar, i l’International Food Festival, un sopar on oferirem alguna delícia dels nostres països d’origen. Només 13 dels 80 alumnes són del Regne Unit!!! Així que se’ns ha dividit intentant tenir més o menys la mateixa quantitat d’estudiants a cada grup, de manera que, per exemple, Catalunya i Espanya estem separats (!!!) i els d’Amèrica del Sud van tots junts. Hi ha casos més graciosos com el Pierre, el voluntari amb qui vaig coincidir durant la setmana de prova: Ha viscut tota la seva vida a Londres, però sa mare és mig francesa, mig hindú i son pare, mig japonès, mig canadenc. Crec que l’han ficat al grup de l’Índia...

I ja paro, que no em volia allargar gaire...! De moment no tinc internet a l’habitació, així que m’he anat connectant des de la Computers Room o l’Staff Room. Aquí la cosa va per cable, així que oblidem-nos del whatsapp! Algun dia que vaig a la caseta d’Inwoods (on viuen sis dels joves) sí que tinc wi-fi, però està una mica apartada i vaig preferir viure al recinte de l’escola entre Students, Mature Students and Staff Members.

Creieu que podré estar una setmana sense pantalles?