Una experiència diferent de l’educació secundària

El motiu que em va fer venir a Brockwood va ser l’interès per una educació secundària diferent. És important reconèixer que a nivell acadèmic Brockwood és en certa manera similar a l’escola catalana que conec, però justament això és un tema de crítica i debat constant.

Els alumnes que vénen a viure aquí ho fan per diferents motius en diferents moments de la seva vida i amb diferents expectatives. Molts d’ells pensen en anar a la universitat i això sovint comporta uns exàmens anomenats “A-levels”, és a dir, una selectivitat una mica diferent, però no gaire. Aquests alumnes tenen la pressió de “qui sóc si no tinc títols acadèmics”.

N’hi ha molts d’altres, però, que per sort encara no són víctimes d’aquest sistema. Alguns pensen en camins en què un títol universitari no els farà cap diferència. N’hi ha que vénen a Brockwood a passar un any sabàtic, escapant de l’olla pressió del sistema educatiu de què eren víctimes. N’hi ha que no han anat mai a cap escola i han pensat que Brockwood era la manera menys perillosa de passar els A-levels i seguir sent persones.

Tota aquesta diversitat d’intencions, orígens, experiències, llengües i gustos fa d’aquest lloc una escola ben especial. Poden cursar el que vulguin i simplement s’intenta que s’hi comprometin. Els que volen passar un A-level fan aquella assignatura específicament per preparar l’examen, una mica com les assignatures del nostre batxillerat. Però, per sort, també hi ha l’altra manera de veure les assignatures: estudiar pel plaer d’aprendre.

Però hi ha tres assignatures obligatòries:

- Fer esport (Dos cops per setmana, a escollir entre: futbol, bàsquet, frisbi, córrer per camí, córrer pel bosc, caminar, bici, txi-kung, natació, escalada, vòlei, bàdminton. A partir del gener oferim rugbi i lindy-hop)

- Cura de la terra (Un cop per setmana, entenent que el coneixement del medi és indispensable per entendre qui som i com l’utilitzem)

- Hora de qüestionar (Un cop per setmana, a vegades tots junts, a vegades en petits grups, hem indagat coses ben diverses: qui som, d’on venim, on anem; com ens relacionem amb els altres; per què si sabem que només ens toquen dos trossos de pizza hi ha gent que n’agafa cinc; què és el futur i quines expectatives tenim, etc.)

I tota la resta és lliure. Simplement es demana el compromís d’assistir al lloc i hora programats, entenent que si ho han pogut escollir tot, haurien d’estar motivats per participar. Però això no sempre és així, per això es permeten els canvis d’assignatures.

El mínim d’hores d’assistència lectiva crec que ronda les quinze hores per setmana. Entre què poden escollir? Aquest curs tenim (ho escric de memòria, hi ha més opcions): anglès, castellà, ciència i percepció, creació artística, creació literària, dansa, desenvolupament humà, disseny gràfic, estudis globals, fonaments de l’educació, francès, geografia, guitarra, història, ioga, italià, literatura anglesa, matemàtiques, psicologia i/o teoria musical.

I ara, quina escola volem a casa?

Més de cent dies, a casa

Miro enrere i no em reconec. No sé qui era ni què feia, però tampoc m’importa gaire perquè sé qui sóc i què faig ara.

Fa més de cent dies que vaig arribar. Els estava comptant, però quan veia que passaria de cent he vist que la xifra tenia poca importància. Sembla que faci mil anys que sóc aquí; em sento com a casa. Però sense el “com”, perquè Brockwood és ara casa meva. I des de dilluns al vespre els estudiants han anat tirant cap a les seves altres cases i aquesta casa també podrà descansar.

M’he acostumat a moltes coses que m’agraden molt, però que sé que fora d’aquí no són així. Anticipo sinceres disculpes si ens trobem, però no ens acabem de trobar. Potser serà estrany, potser ens incomoda. I no és broma.

M’he acostumat a escoltar, a no contestar preguntes i a no resoldre els problemes dels altres. M’he acostumat a no parlar mentre menjo, a tancar els ulls i gaudir de la barreja de sabors. Fer una sola cosa a la vegada és molt difícil, però ho segueixo intentant. M’he acostumat a no menjar animals ni prendre medicaments; no m’ha fet cap falta. I m’he adonat de moltes més coses que fan poca falta. No em dutxo cada dia, ni cada dos, ni cada tres. M’he acostumat a no posseir gaires coses materials, tinc poca roba i dos parells de botes. He entès que compartir és viure. Però aquest cop sento que ho he entès una mica més que els altres cops que ja ho havia entès.

Potser he entès alguna cosa més. Em sento lliure, sóc feliç i he après moltíssimes coses que em permeten jugar una mica menys al joc dels adults (que al meu parer és molt avorrit).

Abans em preguntava quin era el sentit de la vida i he descobert que en català la mateixa paraula (sentit) em donava la resposta: No vagis a cegues, no callis, no et tapis les orelles, toca i olora. Així he entès el sentit de la vida, però no a nivell teòric, sinó amb tota jo. I si creus en el sisè sentit, l’equilibri, crec que no és possible sense els altres.

A poc a poc i bona lletra.