Surt el sol, floretes sobre verd

Brockwood és un lloc molt especial.

És una confluència de gent interessada pels altres.

És un espai ampli i silenciós en què si et busques, et pots trobar.

És una conversa en què s’escolta amb atenció.

És una classe en què l’alumnat aprèn lliurement i des del seu propi interès.

És una manera de viure a poc a poc, respectuosa amb l’entorn.

És una caseta blanca enmig d’un prat verd que cuidem entre tots perquè ens la sentim nostra.

És una sessió de cinema documental en què parem i comentem què s’està dient.

És una cuina que alimenta adolescents sense animals ni precuinats ni química estranya.

És un hort que és una classe que ens connecta amb qui som, d’on venim, on anem.

És una idea que es planifica i es duu a terme.

És una reunió en què parlem de com ens sentim i critiquem constructivament.

És una escola internacional on conviuen una quinzena d’idiomes diferents.

És un internat que vol tenir forma de comunitat pacífica i altruista.

És un quart d’hora de silenci col·lectiu per començar el dia.

És un lloc tan lliure que si sents que vols marxar, tens la porta oberta.

Un hivern gris i tranquil, i ben intens

Pensava que potser era cosa del gener, però aquest febrer també m’està costant. Alhora,  tinc la sensació que aquest lloc m’ofereix detalls molt especials i que prendre’ls o no és absolutament cosa meva. Potser Brockwood és una sopa de persones d’orígens i interessos ben diversos que trobem aquí una raó de ser. Però quan em sembla que els motius per seguir aquí són poc importants, què fa que encara hi sigui?

Vaig venir a Brockwood a observar una alternativa educativa de secundària. Sona fàcil? Gens ni mica.

Ara em qüestiono per què acceptem les escoles tal i com són, per què creiem en la transmissió de coneixement, per què seguim classificant continguts i assignatures,  per què fem exàmens... En definitiva: Per què perpetuem el sistema?

Potser ja ens agrada. Sembla que ja ens està bé que algú ens examini i ens indiqui a què podem aspirar a la vida. Que ja ens agrada que les coses siguin barates gràcies a les condicions infrahumanes dels treballadors i les conseqüències tòxiques pel planeta. Que ja ens agrada anar cada dia a una merda de feina pensant en què farem el finde que ve.

Tanmateix, aquí he tingut la sensació que una altra manera de fer és possible. Cal molt de silenci, però molt. Tant, que deixes de pensar que ets imprescindible, o que ets important. Intentes observar què et passa pel cap cada cop que comences a tenir un pensament, una idea, un prejudici. (Quan te n’adones que tu ets la font de tots els teus problemes... Que fàcil era buscar culpables a fora, eh!)

Si voleu jugar amb mi, ara sóc dins d’un exercici molt interessant: Trobar les diferències entre qui em penso que sóc i qui sóc realment. He dit interessant, que no vol dir fàcil.

Tornen els alumnes, i el rugby

Excursió a Glastonbury

L’endemà de l’última entrada van aterrar els alumnes a Brockwood i l’espai i el temps es van omplir d’anècdotes i abraçades, rialles i converses interminables. Em va fer molta gràcia adonar-me de com havien crescut alguns; crec que no hi havia pensat fins aleshores!

I un cop tothom va comunicar-se amb “casa” per dir que havien arribat bé, va començar una altra setmana sense pantalles. Quant fa que no escriviu una carta a mà? Quant fa que no en rebeu cap? Proveu-ho! Les tardes vora la llar de foc s’omplien de gent xerrant, llegint, fent bufandes, tocant la guitarra... I als vespres hi havia diferents activitats perquè ningú se sentís avorrit. Estic començant a entendre que a alguns ens sembla molt interessant seure en silenci i observar-nos a nosaltres mateixos durant una estona, però a molts dels alumnes encara els sembla una pèrdua de temps. Sobretot venint d’unes vacances plenes de consumisme i rapidesa...!

Com que viure sense pantalles donava molt de temps lliure per fer absolutament qualsevol cosa, m’he assabentat de dues gamberrades divertides i zero malèfiques que han tingut lloc aquests dies: a una profe li van posar deu matalassos al llit i li van fer el llit amb llençols i coixins i tot súper bonic, però a dalt de tot; a dos nois els van intercanviar absolutament totes les pertinences de les seves habitacions fins el més mínim detall. Força creatiu i molt més real que passar-se l’estona enganxats a una màquina!

I després d’un trimestre mirant-me el rugby a les notícies del diari, per fi hi he tornat a jugar! Em va costar que els adults més conservadors veiessin alguna cosa més enllà de la sang i les lesions, però finalment me’l van deixar oferir com a esport, però, de moment, sense placatges. Així que ja fa dos dissabtes (perquè Saturday is the Rugby Day!) que faig d’entrenadora i sembla que poc a poc li comencen a trobar la gràcia a córrer sobre herba humida i relliscar i empastifar-nos de fang! Molt autèntic!

Fa fresqueta, encara no ha nevat, però ens llevem entre gel i gebre cada dia.

El nostre jardí de roses

Doble vida, un sol present

Quan menjo, menjo. Si miro la tele de reüll, parlo amb qui està a taula i penso en què he de fer després, ja no menjo. O sí que menjo, però ja no hi paro atenció. Aleshores em poden donar merda per menjar, que no me n’adonaré. I si després tinc mal de panxa, no sabré gaire d’on ve... Menjar en mal estat? Indiferència a les notícies? Zero sintonia amb la gent de taula? Massa plans futurs? Per això prefereixo menjar i prou. I quan acabi, hauré acabat i sabré què he menjat.

Les vacances d’hivern han sigut molt boniques, però molt dures. Va ser aterrar i anar-me desprenent de tot el que jo era a Brockwood. Vivia en el moment i en l’ara, però també en una planificació constant per encabir en un trencaclosques temporal massa emocions i massa trobades. I sé que van ser massa perquè al cap de quatre dies era al llit a 39,5 de febre. Impressionant, eh! Crec que no havia estat mai tan “malalta” i em vaig espantar molt. No m’acabava de trobar malament, però em trobava fatal i delirava, confonia la realitat amb el que em passava pel cap... Principalment perquè no era el mateix.

Em va costar tres o quatre dies i cinc o sis ibuprofens (jo no me’n volia prendre cap, però potser calia fer una mica de cas a la medicina), i quan vaig tornar a sentir-me bé, sencera i conscient de què m’acabava de passar, ja va estar. Així de senzill. Aleshores vaig tornar a un pas lent i ferm, despert i lliure. I va anar molt bé, molt, fins que vaig tornar a anar massa ràpid.

Una amiga americana va aterrar abans de cap d’any i tenia poc més d’una setmana per descobrir Barcelona. Com que jo li volia ensenyar més que la ciutat i a ella li semblava perfecte, hi vam afegir Montserrat i l’Empordà; sense adonar-me’n, tornava a córrer, massa ràpid i amb poca atenció. Però semblava que ens ho passàvem pipa i que fèiem moltes coses i anàvem a dormir esgotadíssimes i l’endemà ens llevàvem a tope per més. Fins que vaig petar, però ho vam poder parlar, ho va entendre i crec que no li va importar acabar de veure algunes coses de guiris sola.

Va marxar un dia abans que jo i em va semblar una alliberació. Així vaig poder acomiadar-me a poc a poc d’algú una mica especial, molt conscient que tocava separar-se físicament i que no sabem què ens portarà el futur i la distància.

I així vaig aterrar ja fa una setmana a Brockwood. Uns primers dies molt difícils perquè no sabia perquè havia tornat ni què hi feia, aquí. Altre cop, el cap per una banda i el present per una altra. Però no m’ha calgut passar una altra febrada per adonar-me’n i recordar-ho i quan dilluns cuinava atentament i amb tota la il·lusió del món vaig veure-ho tan clar que em va tornar el somriure.