La revolució va per dins, o no va

Com vull que canviï la societat si no canvio jo? Vull canviar unes idees per adoptar-ne unes altres? Què tal seria viure sense idees? Però en comptes de preguntar-m’ho, simplement ho he de fer. Simplement, ha!

En l’últim diàleg entre mature students hem estat parlant (altre cop) de les imatges, de com ens muntem una pel·lícula sobre el món que percebem i, posteriorment, ens sentim satisfets o decebuts en la mesura que el guió s’hi ajusta. Quan les coses van bé no sembla que hi fem gaire cas –comoditat, – però quan la pel·lícula es torça, busquem culpables. Però ei, que l’autora del guió era jo mateixa! Que fàcil era evitar-ho, eh!

A vegades, però, no em sembla tan fàcil eliminar la imatge. Per exemple, quan em relaciono amb gent, els records crec que m’ajuden a identificar qui conec i qui no. Però, segur? Què vol dir conèixer algú? D’aquí uns dies vindré uns quants dies i farà molts dies que no us veia. Però quan parlem i intercanviem trajectòries, ningú serà la persona que era l’últim cop que ens vam veure. Aleshores qualsevol imatge que pogués tenir emmagatzemada serà substituïda per aquesta nova impressió. Així potser semblarà que us acabi de conèixer, però què faig quan em topo amb algú per primera vegada? Preguntes. Qui ets, d’on surts, què fas, cap on vas... Dóna’m la informació que necessito per crear-me la imatge.

Viure en la incertesa és apassionant.

Experiències de tot tipus, a tota hora

El cap de setmana en aquesta escola és dimarts i dimecres. A mitjans d’octubre es van inventar un cap de setmana llarg per tenir una pausa de cinc dies (dissabte a dimecres), però els mature students ens vam quedar a cuidar la casa. Jo aquest dimarts vaig anar a Londres (gràcies, Sara!) i em vaig patillar una pausa de tres dies. Així que dijous tarda, quan vaig arribar a Brockwood, vaig reviure una sensació que ja havia sentit el dia que tothom tornava del cap de setmana llarg. Què és nou i què és conegut? Aquell dimecres d’octubre era com si arribessin alumnes nous que ja coneixia al meu espai ja conegut. Aquest dijous passat era com si jo fos nova en un lloc on tothom em coneixia. Aquell dimecres vaig acabar caminant fins al poblet més proper per tornar a casa i trobar-m’ho tot a lloc. Però aquest dijous vaig arribar amb el temps just per deixar les coses a l’habitació i submergir-me al diàleg dels dijous a la tarda. Què ens creiem que coneixem? Tot és nou, sempre? Encara que s’assembli a quelcom anterior?

Des de l’última entrada no han parat de passar coses. Aquí i a tot arreu. Durant el cap de setmana llarg aquesta casa que a vegades sembla que no hi cabem ens va oferir tot l’espai que desitgéssim. Quedava algun alumne i algun profe, els mature students treballàvem al matí, però no hi havia classes ni activitats planificades. I què faig quan no hi ha res planejat? En una conversa prou interessant sobre el temps lliure, vam plantejar-nos fins a quin punt ens ocupem la vida per no haver-nos d’enfrontar amb nosaltres mateixos. Què passa si no tinc res a fer? És assumible? I aleshores què?

Tantes i tantes preguntes que no troben resposta i que potser no en tenen. M’estic començant a acostumar a no respondre, potser perquè responent no acabo d’arribar enlloc. Però on vull arribar?

Després d’aquells cinc dies de relax va venir la setmana de tallers, és a dir, més relax. Com que la nostra feina s’oferia entre els tallers a escollir, no em va tocar treballar als matins i vaig poder participar al taller d’aquarel·la i al de retrat. No sé ben bé per què vaig escollir-los, però em van reconnectar amb l’art i em va ser molt gratificant. En general vaig experimentar moltes estones d’observació, de separar-me de les meves pròpies idees i intentar veure de zero el que tingués al davant. Molt, molt, molt esgotador. Però molt, molt, molt més interessant.

Els tallers els oferien antics alumnes, antics profes i coneguts d’algú, i hi havia moltíssimes opcions: cuina, origami, balls de saló, educació de la veu, acrobàcies, casetes d’ocells, art terapèutic, dansa conscient, teatre mut, ioga aeri, transformació d’espais, aviació i simulació aèria, medicina xinesa, jardineria, taller de cinema... I segur que me n’estic deixant algun. I com que no hi havia classe normal, tant els alumnes com els profes i els mature students participàvem barrejats segons els nostres interessos.

I aparco per una altra entrada la resta de coses que us volia explicar, que per avui ja en tenim prou. Espero que sigueu molt feliços i molt conscients del què viviu. Ahir, en una reunió amb els protectors de l’escola, vaig entendre que els dubtes sempre hi seran, però que gràcies a poder qüestionar les coses podem veure per on anem.