Més de cent dies, a casa

Miro enrere i no em reconec. No sé qui era ni què feia, però tampoc m’importa gaire perquè sé qui sóc i què faig ara.

Fa més de cent dies que vaig arribar. Els estava comptant, però quan veia que passaria de cent he vist que la xifra tenia poca importància. Sembla que faci mil anys que sóc aquí; em sento com a casa. Però sense el “com”, perquè Brockwood és ara casa meva. I des de dilluns al vespre els estudiants han anat tirant cap a les seves altres cases i aquesta casa també podrà descansar.

M’he acostumat a moltes coses que m’agraden molt, però que sé que fora d’aquí no són així. Anticipo sinceres disculpes si ens trobem, però no ens acabem de trobar. Potser serà estrany, potser ens incomoda. I no és broma.

M’he acostumat a escoltar, a no contestar preguntes i a no resoldre els problemes dels altres. M’he acostumat a no parlar mentre menjo, a tancar els ulls i gaudir de la barreja de sabors. Fer una sola cosa a la vegada és molt difícil, però ho segueixo intentant. M’he acostumat a no menjar animals ni prendre medicaments; no m’ha fet cap falta. I m’he adonat de moltes més coses que fan poca falta. No em dutxo cada dia, ni cada dos, ni cada tres. M’he acostumat a no posseir gaires coses materials, tinc poca roba i dos parells de botes. He entès que compartir és viure. Però aquest cop sento que ho he entès una mica més que els altres cops que ja ho havia entès.

Potser he entès alguna cosa més. Em sento lliure, sóc feliç i he après moltíssimes coses que em permeten jugar una mica menys al joc dels adults (que al meu parer és molt avorrit).

Abans em preguntava quin era el sentit de la vida i he descobert que en català la mateixa paraula (sentit) em donava la resposta: No vagis a cegues, no callis, no et tapis les orelles, toca i olora. Així he entès el sentit de la vida, però no a nivell teòric, sinó amb tota jo. I si creus en el sisè sentit, l’equilibri, crec que no és possible sense els altres.

A poc a poc i bona lletra.