Doble vida, un sol present

Quan menjo, menjo. Si miro la tele de reüll, parlo amb qui està a taula i penso en què he de fer després, ja no menjo. O sí que menjo, però ja no hi paro atenció. Aleshores em poden donar merda per menjar, que no me n’adonaré. I si després tinc mal de panxa, no sabré gaire d’on ve... Menjar en mal estat? Indiferència a les notícies? Zero sintonia amb la gent de taula? Massa plans futurs? Per això prefereixo menjar i prou. I quan acabi, hauré acabat i sabré què he menjat.

Les vacances d’hivern han sigut molt boniques, però molt dures. Va ser aterrar i anar-me desprenent de tot el que jo era a Brockwood. Vivia en el moment i en l’ara, però també en una planificació constant per encabir en un trencaclosques temporal massa emocions i massa trobades. I sé que van ser massa perquè al cap de quatre dies era al llit a 39,5 de febre. Impressionant, eh! Crec que no havia estat mai tan “malalta” i em vaig espantar molt. No m’acabava de trobar malament, però em trobava fatal i delirava, confonia la realitat amb el que em passava pel cap... Principalment perquè no era el mateix.

Em va costar tres o quatre dies i cinc o sis ibuprofens (jo no me’n volia prendre cap, però potser calia fer una mica de cas a la medicina), i quan vaig tornar a sentir-me bé, sencera i conscient de què m’acabava de passar, ja va estar. Així de senzill. Aleshores vaig tornar a un pas lent i ferm, despert i lliure. I va anar molt bé, molt, fins que vaig tornar a anar massa ràpid.

Una amiga americana va aterrar abans de cap d’any i tenia poc més d’una setmana per descobrir Barcelona. Com que jo li volia ensenyar més que la ciutat i a ella li semblava perfecte, hi vam afegir Montserrat i l’Empordà; sense adonar-me’n, tornava a córrer, massa ràpid i amb poca atenció. Però semblava que ens ho passàvem pipa i que fèiem moltes coses i anàvem a dormir esgotadíssimes i l’endemà ens llevàvem a tope per més. Fins que vaig petar, però ho vam poder parlar, ho va entendre i crec que no li va importar acabar de veure algunes coses de guiris sola.

Va marxar un dia abans que jo i em va semblar una alliberació. Així vaig poder acomiadar-me a poc a poc d’algú una mica especial, molt conscient que tocava separar-se físicament i que no sabem què ens portarà el futur i la distància.

I així vaig aterrar ja fa una setmana a Brockwood. Uns primers dies molt difícils perquè no sabia perquè havia tornat ni què hi feia, aquí. Altre cop, el cap per una banda i el present per una altra. Però no m’ha calgut passar una altra febrada per adonar-me’n i recordar-ho i quan dilluns cuinava atentament i amb tota la il·lusió del món vaig veure-ho tan clar que em va tornar el somriure.