Amb la Sol i la Yawen a Winchester |
Com si l’aire es mirés el calendari, va ser passar el 21 de
setembre (felicitats, Maghtu!) i començar a fer una raaaaaaasca... Encara fa
sol i dimecres va ploure una miqueta, però crec que estic a punt de guardar les
sandàlies! Quines sandàlies? Si no en vaig posar, jo, a la maleta! Però com que
aquí compartir és viure, fa poc van posar una taula amb tot d’objectes perduts
que s’havien anat acumulant i a partir de les cinc de la tarda tothom podia
agafar el que volgués! Hi havia de tot, jo em vaig endur un mapa del Regne Unit
i Irlanda, un sobre i les sandàlies, que a primer cop d’ull semblen del rotllo
aquest de pell marroquí de tires. La sorpresa i casualitat bonica, però, me la
vaig endur a l’habitació quan vaig buscava quin número devien ser (perquè em
van una mica llargues) i em vaig trobar una inscripció que diu: Isla Vista,
California! Exactament on jo vivia aquell hivern del 2013!
Avui ha començat la segona setmana de classes normals. La
rutina comença a prendre forma i crec que ho agraeixo, m’ajuda a pensar què
vull fer amb el meu temps. Tot i les advertències dels que ja han estat aquí
anteriorment, que diuen que al principi a Brockwood ho vols fer tot i t’acabes
estressant... Li estic donant una segona oportunitat al francès, principalment
perquè la profe, l’Amel, és un encant! També faig ioga i qigong, i dins del meu
programa de voluntariat (mature students) tenim conversa filosòfica, els
diàlegs, un dia acompanyats per profes i l’altre, sols. Però la filosofia no s’acaba
aquí, el més important és Fonaments de l’educació: Un curs que es fa per
primera vegada i que pretén tractar les intencions de l’escola i l’educació, la
raó de ser de l’ensenyament i l’aprenentatge i el currículum i el significat de
les assignatures. Brutal! Ah, i també m’he ficat a la coral, així com per
millorar les meves habilitats d’afinació. (Eh, Nasi i Gisi!)
La intensitat de tot plegat fa que alguns vespres vagi cap a
l’habitació esgotada mentalment. Potser ha sigut una idea que se m’ha quedat
rondant pel cap tot el dia, potser ha sigut un diàleg sense aparent sentit,
potser una classe de tres hores de la qual he sortit amb trenta mil preguntes i
dubtes, potser simplement com d’afortunada em sento de poder estar aquí de
gratis a canvi de fer el dinar alguns matins i jugar a fer de pagesa algun
altre dia. Avui quan he cobrat la paga simbòlica que ens donen (40 lliures al
mes) he estat a punt de rebutjar-la. Com pot ser que a sobre em paguin per tot
això?
M'emociono llegint-te, sister, de veritat. Et trobo molt a faltar! (ho saps oi que estic plorant? :) )
ResponElimina